El pou, construït al segle XVIII, amb 13 metres de profunditat, és un exemple de l’arquitectura de la pedra en sec i del comerç de la neu. Al costat d’ell hi ha restes de la casa del nevater, d’un pou auxiliar i de “congestes” o murs per recollir neu.

El comerç de la neu a la província d’Alacant

El comerç i consum de neu va ser una activitat molt arrelada en tota la zona de la mar mediterrània. Existeixen antecedents escrits que emmarquen els seus orígens en temps dels romans (2000 a.c), l’Antic Egipte, el llunyà Orient i Mesopotàmia. A Espanya, es va popularitzar i va tindre el seu gran desenvolupament entre els segles XVI i XIX període en el qual, el Regne de València va ser un dels principals productors i consumidors a causa d’una sèrie de circumstàncies que així ho van afavorir: estius calorosos, estils de vida refinats, malalties… Per part seua, el port d’Alacant va arribar a convertir-se en un important centre logístic que exportava neu arribada des de les muntanyes i pous de tota la província, al nord d’Àfrica i Illes Balears. A mitjan segle XX, amb l’aparició de les primeres neveres domèstiques, el consum de neu cau en complet desús.

1. Recol·lecció: Durant els mesos d’hivern, amb l’arribada de les primeres nevades, es procedia a l’ompliment dels pous. Aquest treball era dirigit per un capatàs i realitzat per jornalers els quals es dividien en dos grups principals: els recol·lectors i els processadors. Els primers s’encarregaven de recollir i transportar la neu des de les congestes i els seus limítrofs fins al pou utilitzant per a això cabassos d’espart, pales i aixadelles. Els segons romanien a l’interior del pou premsant amb malls i fins a convertir-la en gel, la neu que els recol·lectors els llançaven. Una vegada omplit el pou, es procedia a tapar i tancar la porta.

2. Extracció: Arribada l’època estival, es reobria el pou per a retirar la neu compactada i convertida ara en gel. Aquest procés era conegut com “Picar la neu”. L’extracció es realitzava mitjançant cabassos lligats a una corda i amb l’ajuda d’una corriola situada sobre la porta. La neu extreta, era novament comprimida en motles de fusta per a donar-li forma de bloc i poder així facilitar la seua manipulació i quantificació. Totes aquestes labors es realitzaven durant la nit i, a l’ombra, durant les primeres hores de sol.

3. Transport: Cada càrrega de neu extreta i modelada, era pesada mitjançant una balança romana. Habitualment, una càrrega solia pesar entorn de cent quinze quilograms. Els traginers eren els encarregats de realitzar tot el transport i proveïment de neu fins a les ciutats, pobles i punts de consum. Aquest transports es realitzava a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) i amb les càrregues embolicades en palla i mantes. Amb la condició d’evitar grans pèrdues per la calor, l’aprovisionament es realitzava preferiblement durant la matinada, a hores molt primerenques, ja que, en la majoria de les ocasions, les pèrdues eren de l’ordre d’un vint o trenta per cent provocant així un increment en el preu final.

4. Distribució: Des dels aproximadament setanta depòsits de neu localitzats de llarg a llarg de la província d’Alacant, es va proveir durant una mica més de quatre segles a les principals ciutats i pobles d’aquesta regió així com al sud de la província de València. A l’entrada de cada poble, en les denominades oficines de consum, la càrrega transportada pels traginers era pesada amb el propòsit de quantificar els quilograms de gel que s’introduïen per a expedir. El període de venda solia ser aproximadament de sis mesos (maig – octubre), durant els quals, la neu s’expedia en les nevateries, en el cas de les principals poblacions i, en plantes baixes i llocs cèntrics en la resta de municipis. L’ús culinari i gastronòmic juntament amb les propietats medicinals i terapèutiques eren les principals aplicacions del consum de neu. Al començament de l’Edat Moderna, les classes adinerades es van sumar a una nova moda desconeguda a la regió: l’afició per les begudes fredes. Aquests no arribaven a concebre una vida sense realitzar despeses en neu per al consum de begudes i el refresc d’aliments. A més, durant el segle XIX, es va produir un increment en el consum d’aquest producte fet que va provocar l’aparició de nous professionals com són els orxaters i gelaters. Aquestes noves figures van acabar produint tota una nova sèrie de productes gastronòmics innovadors i inexistents fins hui.